La Classe Empresarial Valenciana (Article de Carles Choví)

Ma iaia tenia una botiga d’ultramarins a Benifaió. Tots els anys per setmana santa aprofitava les parts menys vendibles de l’abadejo per a fer mandonguilles que venia en el seu establiment, al què molts llauradors acudien ab un manró de pa per a fer-se l’esmorzar.

Aquell “manjar” propi de l’època de dejuni i abstinència de menjar carn, demandava un complement que el fera més accessible al paladar, menys sec i d’esta necessitat va sorgir la idea de vendre allioli que van començar ha fer a mà mon tio i mon pare que ab 18 i 14 anys. Tots els dies s’alçaven de bon de matí per a “fabricar” quatre quilos entre els dos abans d’anar-se a treballar.

La primera màquina que van utilitzar, la va fabricar mon pare ab el motor d’una llavadora, permetent-los produir major quantitat i començar a subministrar a altres establiments de la localitat.

Els dos germans es van repartir les funcions aprofitant les millors qualitats de cada u. Mentres mon pare es va fer càrrec de la part comercial i mecànica, mon tio es va encarregar de l’administració i de la producció, es van complementar mútuament i van aconseguir alçar l’empresa des del no-res.

El major èxit després de molts anys va ser fruit d’una cabuderia. Mon pare es va encabotar en que el millor envàs per a l’allioli havia de tindre forma de morter i l’empresa no va parar de buscar i fer proves fins que ho va aconseguir.

Esta és la cultura de la què provinc. La cultura que prioritza l’esforç en lloc del “pelotazo”, la que crea oportunitat i no viu de l’oportunisme, la que sorgix de la creativitat i no a l’ombra del poder. Esta és la cultura que compartix la majoria de la classe empresarial valenciana, perquè històries com les de la meua família podem escoltar-les, per poc que prestem atenció, de qualsevol empresa familiar com Carmencita, Papas Vidal, Chocolates Valor o Casa Pons per citar alguns exemples del sector agroalimentari.

Perquè conec bé a la classe empresarial valenciana, no arribe a comprendre la seua falta d’implicació en la vida política. Tots els seus esforços per alçar un negoci depenen massa voltes de l’entorn polític i no obstant això, pareixen resignats a patir les seues conseqüències, a lluitar contra els elements si és necessari, però sense involucrar-se.

Durant dècades però ab major intensitat en els últims anys, els governants han centrat la seua atenció en el turisme i en la rajola marginant l’economia productiva, han dissenyat els mapes de comunicacions pensant més en els visitants de les nostres platges que en l’atracció de capital, han fiat la creació d’ocupació a la mà d’obra barata de la construcció i han ignorat l’oportunitat de consolidar una potent indústria valenciana capaç de generar riquesa i ocupació estable, de projectar-se al món com ho han fet de forma individual alguns dels nostres empresaris.

Perquè els conec bé, estic segur que hui se senten tan incòmodes com jo davant de tant trage, tanta comissió, tanta sospita, tant de “sense ofici ni benefici” ficat a polític, tant de volantiner omplint-se les butxaques. Perquè la seua cultura, la seua forma de fer les coses no és eixa. Només falta que es donen compte que ells també tenen un paper en esta història, que la seua pervivència depén d'això.

El projecte d’Units x Valéncia és diferent del promogut des de l’Espai Valencià de Progrés

Davant de les notícies aparegudes que relacionen a la nostra formació ab la futura coalició electoral, Espai Valencià de Progres, donada a conéixer pel Bloc Nacionalista Valencià i els seus socis actuals dins de Compromís, el Consell Executiu Nacional d’Units x Valéncia volem manifestar categòricament que eixa no és la nostra opció ni per motius ideològics ni per la nostra convicció valencianista.

El projecte d’Units x València és una opció centrada i valencianista, arrelada en el personalisme comunitari que comprén des de la socialdemocràcia fins a la democràcia cristiana i per tant no tenim la voluntat ni és el nostre objectiu situar-nos en un espectre ideològic a l’esquerra del PSOE com propugna esta futura coalició electoral.

Per una altra banda, Units x València posa l’èmfasi en la seua vocació valencianista, des d’una perspectiva àmplia, acollidora, superadora de conflictes estèrils i on càpien valencians i valencianes provinents de diferents sensibilitats però ab la voluntat de treballar per l’objectiu comú d’un valencianisme arrelat en la societat valenciana, que estiga atent a la seua realitat i puga oferir propostes de trellat i solucions als problemes quotidians sempre des de l’òptica inspirada en la coneguda frase de Constantí Llombart, “Tot s'ho mereix Valéncia, per a Valéncia tot”. En este sentit la proposta d’Espai Valencià de Progres, atenent els seus promotors, desenfoca eixa òptica valencianista, la dissol i marca unes altres prioritats i visions, legítimes i necessàries en l’espectre polític valencià, però que no són les nostres.

Per estos motius, el Consell Executiu Nacional d’Units x Valéncia ha decidit que la coalició electoral que proposa el Bloc i ab la que ens relacionen diferents mitjans de comunicació, no és el nostre espai, i que continuarem treballant per a oferir a la societat valenciana una opció política ideològicament centrada i valencianista.

9 d´Octubre: L´Aposta Valencianista

Valencianes, valencians. Des de la fundació del Regne de València, valencians i valencianes vam compartim al llarg de cinc segles uns vincles comunitaris que configuraren una personalitat pròpia, un periode que quedà entrebancat amb el Decret de Nova Planta del 1707 . El valencianisme, porta més d' un segle fent front al centralisme i l'homogeneïtzació cultural, lluitant per la societat del benestar, per la vertebració i contra la manca de cohesió que patix un poble valencià al que nosaltres, valencianistes, volem reforçat i capaç de projectar la seua identitat i la seua personalitat col•lectiva cap a l’ interior i cap a l’exterior, capaç de fer front als nous reptes d’una societat i d’un món canviants. Volem continuar sent valencianes i valencians, mantindre l’orgull de pertinença a un poble que celebra hui la data del seu naixement com societat diferenciada entre els pobles lliures d’Europa. Però també volem un país que vole alt, que deixe d’estar llastrat per la manca d’infraestructures; per una economia especulativa i no productiva, que arrossega el deute públic i la taxa de desocupació més altes de tots els pobles veïns.
Volem abandonar el furgó de cua de l’economia. Necessitem invertir els recursos en millorar la condició de vida de la societat valenciana. , de places escolars, de carreteres. Hem de deixar de ser un país de peatge, sense alta velocitat que ens connecte amb la resta d’ Europa. És a Europa que els nostres emprenedors tenen els seu mercat, i és gràcies a eixa economia productiva que tornarem a crear els llocs de treball que esta crisi i les males polítiques de qui ens governa s’ha endut per davant. Els nostres ports, el corredor mediterrani de mercaderies són la porta d’eixida de les nostres exportacions, i la d’entrada d’actius econòmics. Però les rodalies, les carreteres comarcals, la protecció mediambiental, les nostres escoles i universitats, els ambulatoris i hospitals, els jutjats, la llei de dependència... són eines imprescindibles per cohesionar la nostra societat. Volem un país Valencià sostenible econòmicament socialment mediambientalment. Hem de superar errors del passat, el valencianisme no ha de ser ni autocomplaent ni excloent. Sempre s’ha alimentat de la flama de la renovació, de la modernitat, de l’ambició de progressar i d’arribar tan lluny com fos possible en cada moment de la nostra història. Ens volem hereus del moviment reivindicatiu sorgit a partir de la Renaixença que reclamava la presència del valencià en l’educació i en els usos públics oficials, la recuperació d’institucions d’autogovern i una política que satisfera les necessitats econòmiques i d’infraestructures dels valencians, del valencianisme polític que assoliria una de les seues principals fites doctrinals en la Declaració Valencianista de 1918, l’influx del qual va anar impregnant al llarg del segle XX la consciència de molts valencians.En el segle XXI, el valencianisme manté el mateix discurs, afirmem que els valencians constituïm una nació perquè posseïm una personalitat pròpia i tenim una voluntat d’autogovern. Reunim, per tant, tots els requisits per a afirmar-nos com a nació i volem recuperar el pols de la nostra pròpia història, que forts d’un passat gloriós, i malgrat un present confús, creiem i construïm junts el nostre futur com a poble. Manifestem la nostra voluntat constant de servici a la societat valenciana, el nostre compromís patriòtic, i la nostra fidelitat valencianista.Valencianes, valencians, ¡guanyem el carrer el 9 d’octubre! ¡Comencem a guanyar el futur!
Centre D’Actuació Valencianista Faustí Barberà.

La pujada de l´iva i atres impostos agreujarà més la situació de les families

Francesc Tarazona, coordinador de l'àrea d'economia i fiscalitat d'Units x Valéncia ha manifestat que “l'apujada d'impostos anunciada pel Govern central, especialment l'apujada de les rendes de capital i del tipus impositiu general de l'IVA fins al 18%, és una greu equivocació del president Zapatero i el seu equip que ho acabaran pagant les famílies ab les rendes baixes i mitjanes.” En este sentit, Francesc Tarazona explica que “apujar la tributació de les rendes de capital, que pot sonar molt social venint de qui ve, no deixa de ser un augment de la imposició a l'estalvi, i per tant, una reducció de la renda disponible de les famílies, que per tant, acabarà afectant al seu consum, quan precísament la capacitat de gasto de les famílies ja està greument afectada per la situació econòmica actual.”

Al mateix temps, el coordinador de l'àrea econòmica i fiscalitat d'Units x Valéncia va manifestar que “ens preocupa molt que s'acabe apujant la imposició general de l'IVA al 18% perque este impost indirecte el paguem tots exactament igual, sense importar el nostre nivell de renda, però, a banda, afecta també la liquidea de les empreses i autònoms, quan també és un dels problemes que caldria solucionar. Per això, des d'Units x Valéncia pensem que esta mesura en particular, seria prou contraproduent per a l'activitat econòmica, quan precísament caldria buscar la manera de reactivar-la.” Per a acabar, Francesc Tarazona, va voler incidir en l'afectació a les famílies d'estos augments impositius, “l'apujada de l'IVA tindria moltes implicacions negatives, pero ens preocupa principalment l'efecte en les famílies. Esperem que el Govern es pare a pensar que per exemple, els bolquers dels xiquets i altres productes infantils incrementarien el seu preu via impostos. En estos productes, la falta d'acord entre els governs va impedir que estos baixaren a un tipus reduït, però ara, no assoles això, sinó que resulta que podran vore incrementada la seua imposició. Esperem que almenys no s'augmente l'IVA per a estos productes i tampoc altres semblants perque sinó seran les famílies les que acabaran pagant, molt més encara, les polítiques erràtiques i falsaments socials de Zapatero.”

El valencianisme baix el síndrome Onoda (Article de Miquel Àngel Gascón)

El cas d'Hiroo Onoda pot ser siga el més paradigmàtic entre aquells soldats japonesos que aillats en els seus destins durant la II Guerra Mondial, no conegueren la fi d'esta confrontació fins a alguns anys després i continuaren plantant batalla pel seu conte allargant el conflicte personalment sense saber que les conflagracions havien cesat en 1945. Hiroo Onoda de fet, va continuar el seu conflicte fins a 1974, 29 anys després, i va fer anar des de Japó fins a l'illa filipina de Lubang al seu superior per a que li ordenara que deixara de lluitar (gràcies que el seu cap encara vivia sinó la guerra mai haguera acabat per ad ell)
Buscant informació al voltant d'estos soldats japonesos, ha vist que no sóc el primer en fer us del síndrome del soldat japonés per a establir paralelismes en conflictes enquistats, pero en tot cas, fea temps que tenia en el cap fer esta entrada ambientada d'esta manera com a número 100 d'este blog, i no crec que no ser el primer, ni tindre la primera idea li lleve eixe paralelisme a la situació de determinades visions del valencianisme.

En els primers anys de la transició democràtica tingué lloc la coneguda com a Batalla de Valéncia, l'esclat del conflicte identitari valencià que s'arrela sense cap dubte en els últims anys del franquisme i en el trencament de les tèsis fusteranistes respecte a les posicions del valencianisme que podriem denominar històric i que es convertix en una oportunitat per als franquistes per a llavar la seua image com han senyalat diversos autors.

A partir d'eixe moment, pot ser des d'abans, el valencianisme no es pot definir com un concepte únic més allà d'una primera aproximació perque depenent del posicionament o de la tradició a qui cada valencianiste s'acullga, la bandera, el nom de la llengua, les normes del valencià, l'origen de l'idioma i del propi poble valencià varia i es pert en matisos tan diversos que es fa difícil definir el mateix valencianisme.

Al meu entendre, i com he manifestat en atres ocasions, esta conflictivitat, unida a atres factors, ha provocat que durant els anys següents a la transició, la pròpia societat valenciana li haja donat progresivament l'esquena a l'indefinit valencianisme per a dedicar-se a atres coses més productives o agarrar-se sentimentalment a atres identitats més clares. La qüestió és que mentres la societat ha arribat a una espècie de consens social al voltant dels símbols que encapçalaren la batalla com són llengua i bandera, els que activament es consideren valencianistes, o la majoria d'ells, o bona part d'ells, han mantingut ben altes les armes en la lluita, com si volgueren mantindre viu en ells l'esperit d'Hiroo Onoda.

Uns no volen donar la batalla per perduda i volen mantindre les seues posicions de trinchera, atres s'encaboten en fer de l'unitat de la llengua catalana el seu únic pensament diari com si el valencianisme consistira en una espècie de fe religiosa en la que cal repetir com una mantra que parlem català perque no hi ha pau espiritual fòra de l'unitat de la llengua. Atres fan dels accents la seua arma de guerra, perque cal diferenciar-se de l'enemic lo més possible, i si ells accentuen, nosatres no. Atres enarbolen banderes dels reis d'Aragó com si foren identificadores només dels valencians encara que els contraris s'enfaden si els primers utilisen la Senyera Valenciana perque no són de la part contractant de la seua porció de valencianisme. Uns continuen pensant que el Pais Valencià serà d'esquerres o no serà, mentres que uns atres uns diuen que açò és Lo Regne de Valéncia pero el seu rei és un descendent del Borbó que va decretar la desaparició de les nostres lleis forals, i per tant del nostre regne. Un autèntic embolic d'honors personals, dignitats mantingudes i posicions defeses fins a la mort. Pero en tot cas, vullgam o no, la guerra ha acabat.

http://clauvalenciana.blogspot.com/2009/07/el-valencianisme-baix-el-sindrome-onora.html

Segona Tertúlia Valencianista a la Seu Nacional d´Units per Valencia

El Consell Executiu Nacional d’Units per Valéncia dóna suport als descendents de Maximilià Thous en la defensa de l’us del valencià

En reunió ordinària el Consell Executiu Nacional d’Units per Valéncia va aprovar per unanimitat reclamar a l’Ajuntament de Valéncia i al Consell de la Generalitat que almenys respecte les nostres lleis i facen us del valencià en la commemoració del centenari de l’Exposició Regional de 1909 i de la primera interpretació de l’Himne Valencià.Com indicà Carles Choví, secretari general d’Units per Valéncia, “una vegada més queda patent que al PP no li preocupa realment la llengua valenciana i que el seu valencianisme es reduix a un electoralisme d’anar per casa. És simptomàtic que precisament en el centenari de dos fets com l’Exposició Regional i l’estrena del nostre Himne que en el seu moment resultaren d’autoafirmació valenciana i valencianista, les nostres administracions discriminen l’us del valencià, el nostre idioma propi.”Al mateix temps el Consell Executiu Nacional d’Units per Valéncia va voler donar suport als descendents de Maximilià Thous en la defensa de l’us del valencià en estes commemoracions. En este sentit, Carles Choví, va assenyalar que “si depenguera dels governants actuals, tenim molt clar que el nostre himne mai haguera tingut la versió en valencià, la que el poble ha acabat per cantar i la que tots els valencians i valencianes sentim com a nostra.”